Textos premiats de la darrera edició dels Premis Literaris Acord de Sant Sebastià. Convocats per IV any pel Consell de Joves de Riuprimer.

Allò promès és un deu-te que diuen alguns.

Doncs aquí teniu els textos premiats d'enguany al certàmen literari del Consell de Joves, Acord de Sant Sebastià. Recordeu que la crònica de l'acte de lliurament i commemoració del 17 de maig la trobareu en un post del mes de maig: http://cjriuprimer.blogspot.com/2008_05_01_archive.html

El primer premi de prosa per la categoria infantil, va ser per Ferran Bermúdez, de 7 anys i resident a Santa Eulàlia de Riuprimer:

En taqueta vol volar

Hola, sóc en Taqueta i sóc una marieta. Ara us explicaré què va passar quan vaig néixer a dins d’una flor i vaig veure la meva germana Marieta.

Ella estava volant per sobre meu i jo vaig dir encuriosit:

-Qui ets tu?

I la meva germana es va explicar:

-Jo sóc una marieta, sóc rodona, sóc de color vermell i tinc taquetes de color negre i a més sóc la teva germana gran.

Vaig intentar desplegar les ales, perquè volia veure com era el bosc on vivia, però no podia volar, no en sabia!

-Marieta... com voles? M’ensenyes a volar? –li vaig dir a la meva germana.

-Obre les ales, després fes força amb les ales.

Ho vaig provar una vegada i no ho vaig aconseguir, vaig xocar amb els pètals de la flor.

Però ho vaig tornar a intentar, vaig tornar a fer el que em va dir la Marieta i al final ho vaig aconseguir. Vola que volaràs vaig poder veure tot el bosc: els arbres, les fulles, els animals... M’ho vaig passar molt bé!


En categoria infantil es va concedir un accèssit en la prosa, fou per Zoe Alabart, de 8 anys i veïna de Muntanyola:

I la primavera?

És hivern i els nens i animals de moment s’ho passen molt bé. Juguen amb la neu, els nens fan ninots de neu...

Van passant els dies i tot va molt bé. Però què passa avui? Ningú ha sortit al carrer! Potser perquè ja fa 5 mesos que estem a l’hivern. Tots els nens i nenes estan dins de casa avorrits, i tots els animals dins dels seus caus.
Tots estan contemplant (avorrits) com neva.

Un nen i una nena molt decidits surten de casa. Van a dir a la policia que van a buscar la primavera.
I dit i fet van a buscar la primavera.

Primer van passar per un bosc que estava ben claret, anaven coneixent els ocellets... De sobte s’enfosqueix tot. Una bruixa amb una bola de cristall va aparèixer envoltada de fum.

-Què? Veniu a buscar la primavera? Ha ha ha.- va dir.- Doncs acosteu-vos, va veniu...

-No! –van dir els dos nens alhora- Només volem la bola de vidre!

-D’acord macos, teniu –va dir la bruixa tot tirant la bola i oblidant que hi havia la primavera a dins. Els nens la van trencar i la primavera va tornar!


El primer premi de poesia infantil va ser per Laura Molina, 10 anys, de Terrassa, aquí teniu el seu poema:

Un dia lluminós

Avui sembla
que la primavera
arribi galopant,
i el sol és lluent i altiu.

Ara…
quina tristesa,
els arbres estan podats
semblen sense vida.
La vida està plena de secrets i misteris.

Avui estic al terrat
i només sento la naturalesa
i un cel blau,
que sembla un mar infinit.

En aquest dia no puc explicar res més,
però noto que el meu cor
està ple de pau i felicitat…


L’accèssit en poesia infantil va ser per Sergi Prat Farràs, 12 anys, de Santa Eulàlia de Riuprimer, aquí el teniu:

La dura veritat

La primavera ja ha arribat
Amb el cel ennuvolat

L’hivern ha fugit
Però el fred no l’ha seguit

Els arbres han brotat
I les flors han esclatat

La neu ha caigut
Però no s’ha mantingut

Al matí el sol lluirà
I a la tarda la pluja caurà

Potser ara fa fred i després calor
Aquest temps em fa molta por

No sé què decidir
Si abrigar-me o començar a patir

Jo tinc una cosa al cap
O fem alguna cosa o el món ja s’ha acabat

Podríem haver-ho evitat
Però no ho hem fet fins que el mal ha passat

Els humans som així
Fins que no passa no comencem a patir

El mateix amb l’aigua ha passat
No hem fet res fins que s’ha acabat

Jo ara haig de marxar
Espero que hi penseu i comenceu a reaccionar.


Els tres poemes del treball guanyador en la categoria de poesia juvenil, de Carla Berrocal:


(Una estona que olora el terra i sent Love of lesbian)

I

M’he amarat els ulls de gris
i llepava els núvols de pluja
mentre m’empassava aquella tristor suau.

Ha començat,
com moltes altres vegades
amb un viatge cap a casa meva
i l’olor del dinar

Havien dit que cauria calamarsa
i ara colpeja el vidre
que amb “...y yo ya no puedo hacer más
este más siempre resta...”
em protegeix
durament
del seu picar
carinyosament violent.

Em sento molt viva.

II


Volen bafs de pedra una mica líquida
trencats per algun llamp.
Semblen unes vacances d’estiu
ben esperpèntiques
amb aquests canvis tan estranys
que fa de direcció la cortina que cau.
Els colors s’han contrastat
tocats per una màgia tan peculiar
com esperada.
A mi m’agradaria
que això no acabés mai;
mai més.

III


Tot i que ja és més suau
i la cançó ha passat a nova vida
“no sales nunca en las conversaciones
entre nosotros nadie habla de ti
es la verdad”
m’agrada
com rellisca l’aigua
l’aigua
l’aigua
just davant dels meus ulls.

“...y que este menos vaya aún a más...”

El conte Bojos d’Amor, de Joan Carles Gonzàlez, guanyador en la prosa per adults:

BOJOS D'AMOR

S'estimaven tant que es tornaren bojos l'un per l'altre; bojos d'amor com es diu habitualment quan el desig pren en algú com quallant-se en matèria, quan se li enganxa a l'os i la cosa es solidifica al cor de l'amant i agafa la forma d'un ferro incandescent que altera la fins al moment inalterable cadència del dia a dia, l'ensopit riu fangós de la vida lenta, lenta...


Semblava que els déus els havien forjat l'un per a l'altre amb els més delicats materials de l’univers, com adams i eves concebuts de bell nou, amb un fang pastat d'avui mateix amb els millors minerals que la terra pot donar, amb una matèria primigènia que feu obsoleta l'antiga, terrosa, que ja havia donat mostra de feblesa i tendències a la trencadissa en d’altres ocasions, quan la Serp té a bé temptar per dintre la feblesa dels cors, en d’altres relacions, vull dir, d’un i l’altre, situacions d’aquelles que deixen empremta i, al contrari del que pot ser desitjable, els havia marcat el cuiro amb una bava agre i no s’havien tret mai del damunt. Fa l’efecte que a tots ens ha passat això algun cop.


Casual havia estat la seva trobada en una discoteca qualsevol – de la qual ni un ni l’altre conservaven el record del nom - un diumenge a la tarda en que, avorrits tots dos, s'havien allunyat dels amics i ja estaven pensant en tornar a casa amb la cua entre les cames, a la buidor del diumenge per la nit de canelons rescalfats del migdia i resums de futbol i gols del Madrid, quan els seus colzes toparen a la barra en un intent de picar d'un platet de cacauets. Després vingué, i fou sorprenent, el seu primer orgasme sincronitzat en el seient del darrere del dos cavalls d'ell. Ja la primera nit la cosa va quedar clara tot i els focs artificials del sentiment, que de vegades són enganyosos i aconsellen malament ; i ell, sense pudor ni mirament ni vergonya, li va dir que l'estimava i ella digué -Tan aviat m’ho dius, això?- Sorpresa però afalagada d’allò més, que era el primer cop que sentia que li deien amb sinceritat una cosa tal. I - Jo també - . Perquè era ben cert que tot i que les coses s’havien precipitat com una allau de neu, s'estimaven així, d’un cop, i no ho podien negar ni tenien cap intenció de fer-ho, perquè les coses, quan són evidents, no es poden negar.


- T'estimo . T'estimo. T’estimo. - Repetia ell fent-li mossegadetes a l'orella amb un fervor quasi religiós, d’aquells que ja no es porten, més propis potser d’una pel.lícula de Sáenz de Heredia ( si exceptuem potser les efusions que ell li prodigava amb les dentetes). I era com si a la seva espatlla s’hagués pujat un esquirol, pensava ella, i això li feia gràcia, la motivava.


I ella s'havia posat melosa com una gata i l'havia començat a donar petonets ensucrats a la galta i amb cada petonet li donava una promesa nova que ell de bon grat acceptava i saotava al’agenda de lànima. Les estrelles brillaven i bufaven un airet suavíssim que feia ballar dolçament els brins d’herba de la clapa recremada de natura que havien trobat a l’extraradi, a prop d’una fàbrica de conserves, però que ells veien curulla de bellesa, un escenari romànticament insuperable, amb els seus esbarzers salvatges d’entre els quals creixien floretes no batejades.


- Jo també t’estimo. Li ho repetia un milió tres-centes trenta-tres cops, com un tambor a les mans d’un boig, dins de l’ànima d’ell, que s’anava reblanint com una magrana, endolcint-se cada cop més. I no s’avorria ella de dir-ho, perquè era cert com que el sol surt cada dia per l’oest.


No hi hagué en tot aquell temps una sola vegada que ell no mirés on ella mirava o que ella no pensés com ell pensava, tammateix en les coses referents a les estructures més profundes del pensament. El món rodava perquè ells el feien rodar, perquè rodaven ells mateixos abraçats com dos pedres volcàniques en la fragositat d’un riu de muntanya. I rodaven pels carrers i entre els núvols, com nuvis del vent. El vent bufava perquè ells el respiraven. Sense dir-s’ho, ja sabien cap a on caminar i sense parlar-se pràcticament ja sabien el que l’altre no parlava, el que l’altre pensava, el que l’altre volia escoltar. I somiaven l’un el que somiava l’altre i els somnis se'ls bescanviaven. I vet aquí què guapa. I mira que n’ets, d’elegant; i ell que anava d’aquí allà distret, amb flors que comprava, pensant sempre en la seva estimada. I tenien l’un per a l’altre detalls i regals sense excusa ni motiu, fos un aniversari, un sant, un nadal o no ho fos, tot era igual, la vida s’havia de celebrar. L’amor esclatava sota la pluja o el sol, esclatava per tots els porus dels amants, que els deixaven esclatar lliurement com a la primavera esclaten els capolls de les flors.


Ell es distreia a la feina sovint escrivint en papers d’impressora, poc aptes per a la poesia, el nom d’ella en majúscules i en lletra gòtica, una lletra pomposa que havia après a fer a l’escola i amb la qual encapçalava les redaccions de Religió Catòlica. Ella sortia al carrer d’asfalt reblanit per un sol espaterrant amb el paraigües obert o es posava els mitjons desparellats i reia de les seves distraccions, que atribuïa davant dels demés a aquelles coses divertides que de vegades té l’amor, sempre tan juganer. Ell no pensava més que en ella i ni tan sols prestava atenció als resultats del futbol, cosa que abans li havia interessat sempre d’allò més. Ella feia el mateix; badava molts cops, arrapapada al butacó del menjador deixant que el cap voleiés amb qüestions sense importància aparent davant l’estranyesa dels pares, acostumats com eren a l’activitat constant d’aquella filla que tenien a casa, patidors. Es preguntaven a la cuina, esquenes de la filla i amb to de veu molt fluix, què coi li estava passant, per què estava així; però tampoc és que la veiessin malament, que fins i tot havia canviat per a bé el semblant, que els caps de setmana lluïa radiant, tant quan sortia a mitja tarda com quan tornava a mitja nit.


I una tarda que fou com un pom d'il·lusions i focs artificials, decidiren, entre garlandes i confetti i petits regals que s’anaven treient dels cors, viure plegats, reduint els seus espais vitals a un de sol. Ho hagueren d’acceptar els pares tal qual, que no hi havia discussió tot i mostrar-se reacis en un principi per no haver rebut la unió cap bendició. Però l’ona de l’amor era imparable. Llogaren un piset al barri més modest i s’envoltaren
de les coses més necessàries per viure-hi: un llit, una nevera amb un congelador prou ample, un sofà, un televisor per a la saleta i un altre per a l’habitació. En aquell piset de l’extraradi feren el seu niuet d’amor al qual només faltaven joguines escampades pels racons. Però ja arribaria tot i per això accediren als consells dels pares i els precs de les mares i uns mesos després es caseren en una cerimònia íntima pensaren ells, deslluïda comentaren llurs progenitors.


Les preocupacions per les dimensions del seu amor començaren el tercer dia que es sorprengueren cada un pel seu cantó donant-se excuses peregrines per no anar a treballar, ell a una oficina qualsevol ( on escrivia, recordeu, el nom d’ella en paper d’impressora, poc apropiat certament per a poemes d’amor); ella a un talleret de confecció; per no sortir a comprar, per no trobar-se amb ningú, per no visitar els pares, tan comunicatius i casolans com fins llavores havien estat; per no fer coses que fessin nosa al seu amor; per quedar-se al llit un en braços de l’altre, per estar-se penetrant constantment i per capbussar-se dolçament l’un als ulls de l’altre contínuament i no deixar-se de tocar ni un moment, que l’alegria és fugissera i la vida també. Fins i tot deixaren d’acudir al casament dels seus millors amics i això fou com dir-li al món que aquí tens les nostres esquenes i adéu muy buenas.


- Vols dir amor meu..


- No sé


Potser no era normal, s’adonaven. Es vestien amb rapidesa llavors, més d’un cop amb roba que no havia passat per la rentadora des de feia setmanes, i acabaven anant a treballar tot i que de vegades amb retard, a treballs que de vegades trobaven i que després perdien, perquè a ell se li havia exhaurit el contracte de l’oficina i a ella l’havien fet fora del talleret on cosia calces amb l’excusa de la crisi del sector. Posaven excuses ells també a les seves irresponsabilitats. Coses d'al·lèrgies o coses similars. S’acostumaren al desordre i a menjar qualsevol cosa, normalment sense cuinar; pa amb margarina o melmelada; llaunes de sardines en escabetx si tenien a mà un obrellaunes i no havien de remenar massa el calaix; tonyina, calamars en salsa americana o pots sense escalfar de favada asturiana. El plats a l’aigüera s’amuntegaven i les tovalloles mullades a la galeria, i la nevera mai no es descongelava. I els llençols eren constantment tacats pel suc de l’amor o de salsa americana o d’altres impureses semblants que deixen l’àmbit aromatitzat per les olors intenses dels fluxos corporals i dels enllaunats.


Tothom els oblidà poc a poc, s’anaren fent sorreta en el record de molts, que és una cosa normal d’aquells que s’ensorren excessivament en l'arena movedissa de l’amor. Fins i tot els pares, que s’havien fet a la idea que els seus fills havien abandonat el niu definitivament, els van anar bandejant amb un cert dolor al cor, i les mares ploraven quan no hi eren els pares i els pares deixaven anar una llagrimeta mentre tornaven de la fàbrica, més vençuts que no pas cansats. Però, ves, els enamorats eren feliços i rodolaven que rodolaràs passant i passant l’un damunt de l’altre al llit com per la cinta mecànica de la vida, com passen per la cinta mecànica del supermercat les caixes de puré o el sabó per rentar els plats.


Fins que un dia, una tarda nit per a ser exactes, quan ja s’ho havien donat tot i no tenien més que les seves carns respectives, s’adonaren que s’odiaven amb un odi roent, producte d’haver vessat en un riu negre totes les seves essències íntimes, totes íntimes maragdes que amagaven per a si mateixos a les entranyes, totes les pedres personalíssimes del fons de l’ànima.


S’odiaren tant que es varen tornar bojos d’odi i els ulls se’ls ompliren de sang i el cor se’ls encongí en un puny d’escuma que pesava com el ciment i que no els deixava respirar.


Semblava que un dia s’havien de matar. Tots els dimonis del món es concentraven en aquella casa i acabaren per foragitar els angelons de l’amor, que estranyadíssims de com són les coses, baixaren amb preses les escales. Molt lluny quedaven els temps de les frases maques i els plaers silenciosos, dels regalets sorpresa i els passejos pels jardins de l’amor, la recerca d’un lloc on fer el sexe tot jugant a ser Romeu i Julieta; Bony and Clyde, Napoleó i Josefina, Cèsar i Cleòpatra. Ara molts cops, per contra, ni es miraven les cares i quan es presentien a prop sentien basques i fàstic i neguit. Ell no suportava el soroll que ella feia amb les sabates pel matí ni el soroll de l’aigua quan es dutxava a la tarda. Ella no aguantava el brogit turbulent de quan ell tirava de la cadena del wàter ni el soroll de la màquina quan s’afaitava, ni l'aigua bullint al foc, ni el clanc del repartidor del butà ni el silenci cruixidor de la vaixella acumulada a l'aigüera. La situació era insostenible, encara més quan coincidia en temporades en les quals cap dels dos tenia feina i era més freqüent, per força el seu contacte.


La primera bufetada que ell li ventà fou precisament per això, quan ella insinuà sense tacte de cap mena i de no bones maneres, això sí, tot i que la violència amb cap excusa pugui estar justificada, que ell no feia prou esforços per trobar col·locació, que era un mandrós, que estava massa acostumat a feines de senyor i que li fessin tot, que li queien els anells, que no es veia fent labors d’una altra mena perquè al cap i a la fi era un calçasses. I mentre ho deia el pit li anava amunt i avall; garlava sense respirar quasi, presa d’un histerisme infernal i a ell no el deixava opinar. Tanta va ser la tensió que provocà en ell, que li clavà els quatre dits a la galta descarregant d’eixa manera tot un munt d'escombraries que li embussaven el desguàs de l’ànima des de feia un grapat de dies. I encara que tot seguit tingué la intenció de disculpar-se i somiquejar mirant d’expiar la seva culpa, no va poder; no havia marxa enrere, perquè a la gola se li feia molt densa certa frisança incontrolable.

El primer cop que ella li trencà un plat a la cara fou una o dos tardes després i perquè ell l’acusava de que no llençava la brossa i ja pudia, o de que no fregava els plats i havia vist reptar per sota la pica un escarabat gran i llustrós com una vaca suïssa i que li havia sortit per culpa d’això una pansa. A ella li havia sortit tot el disgust que es pot sentir en forma de ira i ràbia i el va odiar oblidant-se que en d’altres moments hauria donat la vida per petonejar aquells llavis ara envaïts per la corrupció que produeix el fàstic.


- T’odio - s’anà dient ella amb la cara entre les mans, com l’Eva d’un quadre de Tintoretto el venecià, l’Eva que marxa del paradís terrenal, nua i amb la faç nafrada de llàgrimes. I ell, a diferència d’aquell Adam pintat, quedà al ventre de la cuina astorat, sense acompanyar-la , amb un punt de sang prop de l’orella esquerra per acció d’una ascla de ceràmica barata del plat trencat. I pensà, que no ho digué pas, que ell també l’odiava i no ho podia evitar.


I ell es posà com un cafre, se li sortien els ulls de les òrbites; copejava les parets i mossegava les portes fins a poder-se sentir des del carrer tants disbarats, els cruixits esgarrifosos de les seves dents.


- Jo també t’odio - cridà ell al vent i les tempestes mentre esbotzava la fullola de la porta del lavabo amb un cop de puny tremebund que li esberlà la mà. I ho repetí moltes vegades fins que aquelles paraules es feren cristall tallant dins la seva ànima.


Després d’això ja ni un ni l’altre volien creuar-se les mirades. No volien ni pensar-se si no era pel plaer masoquista d’abrusar-se l’ànima amb les teies de la ràbia. Poc a poc anaren degradant-se. El que a ell li semblà un cop atractiu d’ella, es convertí ara en coses summament desagradables, en detalls insuportables. Mira quin pentinat, sembles una iaia, mira quines canes, mira quina panxa, mira quina cara. Procuraven no trobar-se ni tan sols a casa i s’avergonyien l’un de l’altre si anaven pel carrer en fer plegats indefugibles obligacions com la compra de la plaça, cosa que ara sí els semblava necessària en haver dirigit les seves ànsies ja no al sexe, sinó a les típiques fugides culinàries com normalment passa. Havien habilitat feia ja temps, habitacions separades on tots dos s’engreixaven i masturbaven.


Ell trobà una feina per fi més estable i no ho celebraren, que per celebracions no estaven. Cada cop doncs, passava més temps fora de casa, molts més de l’estrictament necessari. S’afeccionà a la beguda i a les màquines escurabutxaques. Ella s’afeccionà per la seva banda al televisor i als psiquiatres, astròlegs i xamans de tota religió i raça. Tampoc parava per casa.


Com és que no has vingut? Li preguntava ella amb un regust de mil llimones àcides a les paraules, unes paraules que rodolaven pel seu pit com glops de bilis i que se li entollaven a la gola fins que les perbocava com un gat perboca una bola de pèl, quan tenia ganes de baralla, de creuar espases. - No m’ha donat la gana -.


No era normal. O potser sí que ho era. A la fi no se saps mai què és normal en aquesta vida treballada. Un dia ella també trobà feina en una agència de viatges i se sentí realitzada. Amb la nova perspectiva de vida social, el cor li saltava dins del pit com un Kiwi de Nova Zelanda, l'ocell aquell sense ales, damunt del llom d’un hipopòtam. S’acostumà cada cop més al maquillatge i la minifalda i ell l’espiava com es vestia i despullava; i veient que ella físicament prosperava, decidí comprar-se una americana i un parell de corbates i una loció de marca. No els pagaven massa bé ni a l'un ni a l'altre, però la cosa lluïa diferent. Al menys sortien i feien relacions, amics, i ella més que ell, algun amant a qui escurava com un pot de melmelada i després deixava. Però d’això no sabien res ni l’un ni l’altre tot i que s’ho imaginaven.


Ni l’un ni l’altre es demanaven disculpes per res. Es veien de nit i s’adonaren un dia que les seves presències respectives eren suportables, que no es destorbaven. I elegants com aparentment vivien, sentiren que les seves masses corporals eren atractives. I jeieren un dia al mateix llit i al matí sentiren que els fàstics s’esvaïen com per art de màgia. No sabien com havia passat la cosa però creien que tot començà quan ell feu una rialla per no sé quina bobada i s’havien abraçat com feia molt de temps que no s’abraçaven. Com que no podien assegurar que s’estimaven novament, decidiren comprar-se el pis, que el millor que es pot fer per santificar una relació és adquirir el compromís d'una hipoteca. Tingueren un fill, compraren també una autocaravana i l’estiu que acabaren de pagar la casa ( que aquí van ajudar els pares), s’anaren de vacances a un camping de la Costa Brava. Ella digué tanmateix de comprar un altre cotxe, que el necessitava, mentre s’arreglava per anar a l’agència de viatges. El digué que sí, que això feia prestigi i posició; i en dir-ho, se sentí feliç i ella enamorada, modestament enamorada.


I alguna nit l’un i l’altre somiaren en aquell temps en que s’estimaven tant, temps que tot i que la seguretat sentimental els havia tornat a casa, ja era aigua passada . Llavors s’havien despertat plorant mirant en la foscor la massa de no-res que , adormit, l’altre dibuixava. Però no s’ho digueren mai, ni tan sols passats dos mil anys, quan eren fantasmes i res ja no importava.

Aquí teniu els poemes del recull guanyador en la categoria d’adults, de Diana Curto, titulat "Els íntims camins de la por"

Els íntims camins de la por



"Qualsevol entrada dóna a dins,

però l'interior no té sortida, té l'entrada

d'un nou passadís que dóna a fora, d'on

se surt cap a dins per retornar..."

( Màrius Sampere )




La por

"... no hi tornaràs seràs a punt de tornar sempre

no tornaràs per aquesta mateixa por que a mi em reté
por que es trenque qualsevol encant imprecís..."
( Vicent Andrés Estellés )


L'home, i la dona, són animals inèdits...

Capaços de recrear la por de la por!

És corda que els lliga, que els lliga per sempre,

és boç que un mateix s'entatxa a la boca

ofegant els mots, i els crits, i el protest.

Manilles que es tanquen, grillons que fereixen...

I un desig de pau... De no témer res!...




No sense tu



"... se'ls marquen les costelles
i a mi exacte al cos
la teva absència."
( Manuel Forcano )



La vida és bonica... Quan plou al carrer

si tens una mà que et premi la mà,

un cos a prop teu, un cor que batega

per ell i per tu. Com si ja la vida

s'hagués acabat. Com si fóssiu ú

i el tendre caliu trenqués tots els freds.


La vida és bonica... Quan llueix el sol

i és igual si crema! L'altre cos refresca

el foc que s'escapa bullint de la sang,

el foc de l'amor que crema en silenci.


La vida no és vida... No, amor, sense tu!


Vers un poema



"... e mi corazón de trovar non se quita"
( Juan Ruiz )



Jo sento que un ritme neix profund, ignot,

endins d'un món meu, tan nou, sense termes,

i mentre camino, perdut el meu nord,

em trobo de sobte un bri de finestra.


Allí hi ha una veu que em parla a l'endins,

que es riu de la por, que viu amagada

al cor del meu cor, curull de perills

que mai no vindran, potser. Són imatges...


I en somni despert, ocult, decidit,

van naixent al ritme les meves paraules.

Si és que són les meves... no hi ha res precís...

Quan neix un poema no saps qui te'l mana!


Si l'home pogués dir...



Si l'home pogués dir tot el que pensa,

si pogués reflectir tot el que estíma,

si pogués aixecar-se, com un núvol,

si veiés com els murs més durs s'enrunen,

si pogués despullar-se plenament

i vomitar tot allò que és com un nus

que li oprimeix el cor, que el fa un infant

que tremola de veritats ocultes,

segur que eixamplaria les artèries,

que la sang correria sense vidres.


És segur que viuria molt més temps,

molt més lliure...



El temor de les tenebres




Els xiquets s'espanten de la nit, tan fosca.

Tan desconeguda, tan feta un espill

on s'amaga a qualque racó, mut, fantàstic,

el que no se sap, el que s'endevina...


Potser un personatge roí i traidor

que t'espera ocult, per a fer-te un mal,

per trencar-te aquell encant imprecís

que et dóna la lluna.


Per això no volen sumir-se als racons

i corren i corren, com a espiritats...

No hi ha res que faci temor més cruel

que una teranyina que ningú no ha copsat

entre una tenebra d'aranyes no vistes,

entre una tenebra que esborra el sentit.





Harpies a mitja nit



Quan el vent del nord rebota a les bigues,

cantant la cançó d'un pirata antic

que desafiava llampec i bramul

i es feia més fort al balanç parit

entre el crit del vent i la vela esparsa,

nosaltres, com éssers petits, tremolencs,

vivim els records més d'endins, més tristos.


Perquè hi ha una harpia que s'amaga al sostre,

entre el canyissar i a sobre les bigues...

I ens porta el patir dels somnis perduts,

dels llenços que un dia vàrem enterrar

per no plorar més. I ara, clivellats,

els treu als taulells de les nits arnades,

de les nits ambigües.



El nostre cos, un desconegut...



Pot ser que ens enganyi l'espill mentider.

Aquell que ens adula, ja amic, a la sala

i que ens mostra el rostre que volem tenir,

aquell, el de sempre, aquell fet costum,

que no ens fa plorar i esborra les marques.


Però alguna nit, dormint en llençols

que ens van amagar els ganivets a l'ombra,

va haver-hi un combat de temps i d'anhels

i se'ns va morir la llum que il-lumina

la pell de la cova.


La cova d'endintre, la que no ens menteix,

la que es troba seca, tan sols amb tendresa

que no es vol morir. Tendresa que ens plora...


R e c o r d s


Segur que la vida escull

un llibre escrit de records!

La neu caiguda a l'hivern

quan s'és infant i s'espera

sortir quan paren els flocs.

I fer ninots, blancs de neu,

amb el barret i l'escombra,

i el nas de paper ben roig.


La font d'aigua fresca i clara

on ens besàvem tots dos,

on un dia ens vam rentar

les mans, ben brutes de gerds,

i els llavis vermells d'amor.


Mentre les mans, ambicioses,

ignorant que el temps esborra,

volien servar bé els dies

enganyant, ardents, la pols!




Els camins amagats del subconscient



Com reservem els més secrets camins

té un clar justificant... L'ordre és bellesa!

I fins i tot, mirant el nostre entorn,

sembla ésser part d'un ritme ja establert

que es vessa en un rellotge d'harmonies.


Com reservem els més secrets camins!

Però ells, verds i llampants a llum del dia,

potser revenen dintre el nostre somni...

I es vessen en malsons, en veritats

que ens diuen que és segur:

-Som depressius eufòrics!

Nou diagnòstic que hi donen els psiquiatres

per a aquesta nocturnal malenconia.


Mentre, seguim amb un somriure

vetllant els somnis morts, antics cadàvers

que guarden els camins, entre boirines...




Els espills secrets


Entre tombes i algun bressol, el nostre endintre


amaga molts espills, alguns sincers...


Però són els espills que no ens agraden!

Per això es pot jurar que hi ha, en cada home,

tres homes: El que ell pensa, incaute, que és;

el que ven a l'enfora com a imatge;

i l'altre, que és l'essència del seu ésser,

i que ningú, potser ni ell, a la nit, coneix...


És per això que rebutgem espills

i els volem lloadors, ben mentiders.

Perque ens agrada el marge dels somriures,

amb fondalada amant rera les reixes

i un sentiment de bons, a estiu i a hivern...



Semblances



Ens assemblen tots... Calleu recels freudians

i tesis de camins de fora a endintre.

No hi valen ni els vells tests d'intel-ligència

ni proves psicotècniques, prestigi

tan sols d'alguns filòsofs que no vessen

al dia a dia el llibre de memòries,

que potser ho van aprendre tot als llibres.


Segur que hi ha nivells d'escollir feines,

segur que hi ha un poder adquisitiu

que et dóna, si tu ho vols, més artificis

per emplenar el teu temps i els teus desigs.

Segur...

Però, en el fons inexcrutable,

ens assemblem. És cert!

Almenys hi ha dues coses que ens igualen...

L'estrip d'un ganivet clavat al cor

i el bàlsam d'un mirar amorós sincer.





Els camins de la infantesa



Com n'és d'inconscient, dintre una capsa

d'amor i dormitori,

de cura i d'agombols.

Com n'és a sota un vel de lluna nova,

l'amada infantesa... Amb uns ulls tan grans!


Uns ulls que ho veuen tot, unes oïdes

que saben escoltar sense dir res...

Qui pot pensar que els nens mai no pateixen,

que no hi marquen camins als seus indrets?

I quan aquests camins, que molts ignoren,

s'amaguen soterrats perquè es rebutgen,

perquè algun dia et varen fer molt mal,

potser no en parlaràs. Vols oblidar-los,

no vols transmetre angoixa al teu voltant!


Potser vindrà algun dia en què algun fill

dirà -Però, per què no me'n parlaves,

per què ho has guardat sempre tan secret?

Contestaràs -Jo, fill, mai no et mentia...

Senzillament, ho duia a dintre un búnquer,

senzillament...




Els temorencs camins de l'adolescència



Camins de bon matí a capvespre

incerts, perquè has d'anar destriant el viure

i encara et sents un solc rabent,

com un infant.

Temps de rubor, d'introversió i de timideses,

temps d'inseguretat...

I a la vegada el flux de la inconsciència

que et fa sentir capaç d'uns gronxadors quimèrics

que et poden enfilar cap a la lluna

del teu cel blau.


Temps en què arriba l'amor... Moltes vegades

també platònic, eteri i sense un fons,

i que es pot perdre entre un teixit de núvols

deixant també els camins... I les petjades!

A l'ombra inexpugnable del teu món.





Aprenentatges


Com s'aprèn a caminar, moltes vegades

sucjectant-se el vestit, la samarreta...,

com si fossin la mà d'algú, pot ser la mare,

que ens anés ajudant,

així aprenem a poc a poc a viure...

Àdhuc també aprenem a suportar

els cops i les caigudes,

i el sabor trist, a sal, del plor callat.


Potser és ben cert que anem forjant cuirasses...

Que ens traiem, algun cop, entre aquells braços

que ens saben dur a cobert.

Mentre ens diem -Avui ja sóc a casa,

hi ha una mà, com de mare... Em trec la pell!




Platges d'endins


Hi va haver mar bressant les nostres platges.

I la flaire de sal i de petxines

vessant-se en joventut de vers cantant.


Hi va haver mar... Allí on els cossos nus

s'omplien del calor de la innocència

i el so cadent d'esper que mai no mor.


D'una tesi optimista i cristallina

que, descarada, fent-li front a la ganyota

volia anar menjant-se el món.


Avui em queda el moll manyac que té la sorra

i el crit queixós i brusc de les gavines

tot recollint aquells darrers retalls.

I un so agredolç que es perd en la vesprada

amb l'ombra, si discreta inesborrable,

amb l'ombra del teu cos...



Camins de sang



No hauriem d'arriar tantes espases

clavades fondament, fent tant de mal!

El cor, el tan d'endins que no es pot veure,

s'hauria de poder també operar

i extraure-les amb cura, d'una en una,

deixant a les ferides reposar.


Llavors no ens tornariem tan hipòcrites

amb la pell de vilera recreuant

perquè no es vegi el dins com el d'un fetus...

I un somriure en els llavis segellats.


Llavors, al trencaclosques de l'endintre,

no hi hauria camins tacats de sang...



Els somnis morts



Se'ns moren tants de somnis!

I no es poden cremar...

No hi ha ningú que els pugue tornar cendres

repartint-les al mar o a la muntanya

o servant-les al bell vas d'una urna,

reduïdes, pols gris de les nostàlgies

d'uns records que no es poden esborrar.


Perquè això no és possible... Aquests cadàvers

s'enterren a l'antiga, a sota el terra,

i, exànimes, ens omplen cementirs

profunds i desolats...


Com que som com a aranyes, comencem

cada dia amb el fil inacabat

i ens inventem nous somnis, nous desigs,

nous neguits i nous plors a les mans buides...

És el compte que mai no té acaball!




La pell esguinçada



Potser no sigui tan gruixuda aquesta pell

de serp que ens va vestint

entre l'endins i l'ample espai,

on la lluita i el joc són u i allí on nosaltres

mirem de subsistir fonent les claus.


Potser no sigui tan brava. I se'ns esquinça

amb tan fràgil efecte i tan sovint!

Bé es pot dir que tenim "a flor de pell"

la nostra sensibilitat,

i que un punxó, una agulla, unes tisores

vestides de paraules o de gestos

ens poden fer tant mal!


Ens basta un mirar tendre per omplir-nos

els ulls d'una calor que imanta i cega,

i un petit esgarip per a esbiaixar-nos,

per a fer-nos sagnar...



Els camins de la tendresa



No importa la fredor amb què se'ns embolca

o amb que nosaltres, amb vell codi de semença,

volem sentir-nos forts, i freds, i grans!

Sempre hi resten camins al nostre niu

on hi viu amagada la tendresa,

on l'atzar t'assenyala que ets tan fràgil!


Són els ulls d'un infant els que et desvetllen

aquests senders ocults i reservats...

Diu que la dona té un infant dormit al cor,

jo crec que també l'home hi té un infant,

perquè tu, amb ells, ressucites i t'exultes

i jugues altre cop, nova escomesa

d'unes fites d'un temps potser oblidat.


També els vells, impotents, tan jais i febles,

desperten aquests crits robats, endintre,

per les flors que als teus arços són capolls...


Potser perquè no es mor mai la infantesa,

potser perquè som avis en potència,

si el trànsit no ens rapinya a la nit fosca,

sense sortida..., tots!



Els camins de la por


I com viuriem, tan lliures, d'un traç,

sense la por, que és innata i és misteri

i no sabem separar de la sang!


És com, si en néixer, ens haguessin deixat

caure en un buit, del més alt al més fondo,

com si la vida ens hagués mig collit

en un món negre, de lluita i de terra,

sense unes ales que ens deixin volar.


Serà ben cert que és un temps de lloguer

on no trobem mai repòs ni aturada,

només el crit de la vida? Tan fort

que és per això que somniem, molts, altres vides

en un futur tan incert, sense nord...




Por del nostre entorn



Han dit que és l'home, tan sols, l'animal

que sent, incaute, la por de la por...

No cal que hi hagi un lleó prop de casa,

un terratrèmol movent estructures

o una tempesta enfosquint l'horitzó.

L'home s'espanta tan sols de pensar-hi,

pateix pel mal que potser mai no arribi

i es crea angoixes al fosc de la nit.

Però al més ample desert, a ciutat,

té por de l'home, que és la seva imatge...


Si veus algú recolzat en un arbre

que et mostra el rostre llistat d'una crisi,

que veus que es troba mancat d'una ajuda

i tu t'hi atanses amb tremp d'ajudar,

veuràs com fuig, de moment, mort de por...

Ha de mirar-te molt bé, assabentar-se

que no ets algú que li intenta fer mal

perquè et somrigui i accepti l'ajuda.


Perquè et contempli com part de l'espècie

vessada al fons del seu tèrvol mirall...




Por del compromís per a sempre



Hi ha un estol de joves... Voluntaris

vessant-se en O.N.G.s. i al tercer món,

venent-se el temps, i la salut, i el viure,

debades. Amb les mans plenes d'amor

que potser eixuguen, amb afany les gotes

d'aquesta onada gran que estén la fam

i el crit de la sequera... Voluntaris

que signen per un temps.

També hi ha amor entre home i dona

i es fonen lleialtats

en un navegar junts, llei de corrent...


Però el repte de dar-se per a sempre,

el d'estimar fins al darrer sospir

comburent, no encaixa sempre en un món sense fronteres

de temps, de trens que es mengen les velocitats!

Potser que així els camins siguin més amples...


Almenys és consciència renovada l'ajudar,

contra el crit global d'un món que, impàvid,

exclama en la buidor -Silenci, es mata...!





Por a la solitud




Tenim un gran sobrant del nostre jo...

tan d'endins, tan profund,i tan egoista

que es vol vessar a l'altre,

al jo que és el teu tu.


Tenim un gran sobrant del nostre jo,

i, si bé cercarem la solitud

en uns moments volguts, en el silenci

o en la concentració, o en l'harmonia...

correm com en un crit de primavera

buscant l'embruix d'amor o d'amistat

que ens dugui aquell festí del dolç espill

on s'emmiralla el nostre referent.


Potser ni em parlarem, potser ni ens cal...

Però als nostres camins, tan buits de sobte,

s'haurà encès un fanal íntim, lluent...






Autojudicis


No es pot saber si és algú tan gelat,

ni tan autocomplaent que rígid, àlgid,

no és capaç d'autojutjar-se en el silenci,

ni de sentir la màgia de la mort

que ens crida a fer recompte en darrer trànsit.


No es pot saber... Però l'endins, tan feble,

ha d'afegir un recompte de renúncies,

d'amor que un dia en dèiem gratuït,

per omplir el calaix de la buidor

que té tantes mancances...


Pot ser la més absurda de les pors

la por que es té un mateix a frec d'albada.

Segur que ja és tan dur i orc el judici

que el Déu en què creiem alguns, encara,

no pot ésser un jutge com nosaltres...